Em trasllado!

El bloc Innovar per Internet es va crear per donar suport a les activitats formatives basades en el llibre del mateix títol de Jordi Graells portades a terme entre 2007 i 2008. Aquests cursos eren impartits per Jordi Graells, amb el meu suport si es realitzaven a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

 

 

Entre 2009 i 2010, han estat publicats en aquest bloc diversos articles meus, amb el permís de Jordi Graells, però ha arribat el moment de la independència i la meva carrera en solitari 🙂

D’ara endavant podreu accedir als meus articles des del nou bloc L’ase quàntic, que també conté els articles publicats a Innovar per Internet entre 2009 i 2010, així com alguns de l’etapa anterior.

Espero que el nou bloc us agradi!!!  

Xavier Lasauca i Cisa



1 comentari

Es pot innovar també des de l’Administració?

Crec que la resposta ha de ser rotundament afirmativa. Tot i no
ser organitzacions empresarials i tenir com a finalitat servir
l’interès general, és evident que les administracions també han
d’innovar. Així també ho creuen des de l’Oficina de Coordinació de la Recerca i la Innovació
(l’OCRI, organisme adscrit al Departament d’Innovació, Universitats i
Empresa), que divendres passat, 17 de desembre, va presentar el llibre Innovació a l’Administració de la Generalitat: 25 iniciatives innovadores.
 

Deia recentment en una conferència el físic i divulgador científic Jorge Wagensberg que la
solució no trivial per continuar viu, quan la incertesa colla, combina
dues estratègies: millorar l’anticipació i millorar l’acció
. Amb
aquesta reflexió, l’exdirector de CosmoCaixa Barcelona feia èmfasi en
com els éssers vius utilitzem la innovació per adaptar-nos als canvis
que tenen lloc en l’entorn. Doncs bé, atès el context actual d’incertesa
a causa de la crisi econòmica i el fenomen de la globalització,
l’entorn dinàmic i canviant en què ens movem i les circumstàncies
actuals, en què la ciutadania és més exigent i els problemes a què ens
enfrontem com a servidors públics són cada cop més complexos, considero
que les administracions han de canviar la seva cultura rígida,
tradicionalista i procedimentalista i esdevenir cada vegada més
intel·ligents i innovadores.

Si abans les actuacions de
l’Administració es basaven en la fidelitat a la norma i en el control
del seu compliment, ara també es considera necessària la capacitat de
donar resposta creativa a situacions noves o a situacions existents que
s’han d’interpretar des de noves perspectives. Estic convençut que,
sobretot, les innovacions de les administracions que hem de potenciar
són les que procuren la institucionalització del canvi, les que el
plantegen com a millora i l’orienten a produir transformacions reals amb
incidència en l’atenció a les persones usuàries i en el servei públic
que hem de prestar.  En tot cas, els governs han d’innovar, però tenint
en compte la seva peculiaritat, que els distingeix d’una empresa,
sempre garantint que aquest procés compleixi la seva finalitat pública.

El llibre que acaba de publicar l’OCRI
exemplifica clarament que l’Administració de la Generalitat ja innova.
La petita mostra d’iniciatives innovadores compilades  i  descrites  (un
total de 25 destriades d’entre 50 candidates) ens porta a reconèixer
l’existència d’una interessant producció de resultats innovadors a la
Generalitat de Catalunya, però també a clarificar quins límits tenim per
esdevenir una administració estructuralment innovadora. Un dels reptes
que apunta aquest volum  és que la innovació, a la Generalitat de
Catalunya, esdevingui sistemàtica. També s’explica la importància que la
innovació es vinculi a l’assoliment d’impactes significatius mesurables
i explicables.

L’obra aplega iniciatives de tots els
departaments de la Generalitat; particularment rellevants m’han semblat
les experiències de Ruralcat, l’acreditació ACTIC, Int+Nova (el portal d’idees del DIRIP), la Història Clínica Compartida de Catalunya (HC3) o el Pla de Recursos Turístics Intangibles
del DIUE, per citar només cinc exemples d’entre els 25, tots ells de
lectura molt recomanable.  Està previst que es publiqui un segon volum
al llarg del primer semestre de 2011.

 



Publicat dins de Web social | 2s comentaris

Catalunya impulsa l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca

El 4 de novembre de 2008, la ciutat de Barcelona va ser designada seu del secretariat permanent de la Unió per la Mediterrània (UpM),
i aquesta designació situa Barcelona i Catalunya assumint el lideratge
d’una entitat que té, entre els seus objectius la creació d’un espai de
pau, estabilitat, seguretat i prosperitat compartides.

La Unió per la Mediterrània
és un partenariat multilateral integrat pels vint-i-set estats membres
de la Unió Europea i els 16 països de les ribes sud i est de la
Mediterrània:  Albània, Algèria, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Egipte,
Israel, Jordània, Líban,  Marroc, Mauritània, Mònaco, Montenegro,
l’Autoritat Nacional Palestina, Síria, Tunísia i Turquia.

El mandat del secretariat, encapçalat pel jordà Ahmad Masa’deh des de principis d’any, és de naturalesa tècnica , i els projectes prioritaris a desenvolupar, autèntic nucli de la institució, són els següents:
  • la descontaminació del mediterrani
  • les autopistes terrestres i marítimes
  • la protecció civil
  • les energies alternatives i l’elaboració d’un Pla Solar Mediterrani
  • el desenvolupament empresarial a la regió
  • el desenvolupament de l’Espai
    Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca (EEESR) i la
    creació de la Universitat Euromediterrània
En aquesta anotació ens referirem
al darrer punt i intentarem explicar en quina situació es troba la
construcció de l’EEESR, un objectiu que es va posar de manifest a la Declaració del Caire 
(amb l’antecedent del Procés de Catània), després de la conferència de
rectors i rectores de les universitats de la UpM celebrada a finals de
juny a Barcelona, sota l’impuls de la xarxa internacional d’universitats
i institucions d’ensenyament superior (EPUF).
El context és el següent: en els 43 països que integren la UpM hi ha prop de 2.000 universitats, on estudien 27 milions d’estudiants.
En el marc de l’EEESR, un dels reptes principals és la mobilitat del
personal investigador i dels estudiants. Doncs bé, per afavorir aquest
objectiu, les persones responsables dels centres d’educació superior
dels 43 països de la Unió per la Mediterrània (UpM) van acordar el
següent heptàleg:

1) Encoratjar la comunitat universitària i la comunitat científica a la mobilitat
i sol·licitar a les autoritats estatals que habilitin els mitjans
econòmics i normatius amb aquesta finalitat, especialment per garantir
el reconeixement de crèdits en la tornada de l’estudiant. Es tractaria
de fer més flexibles els intercanvis d’estudiants i personal docent  i
investigador,  i que entre les universitats de la zona euromediterrània
hi hagi un procés àgil i ràpid per a l’acreditació de crèdits per tal
que  els estudiants que decideixen anar a fer assignatures en algunes de
les universitats de l’àmbit EuroMed puguin acreditar els crèdits que
han fet quan tornen a la seva universitat.

2) Crear un Consell Interuniversitari de la UpM,
constituït per totes les universitats dels 43 països membres, que
tindrà com a missió principal promoure l’Espai Euromediterrani
d’Ensenyament Superior i de Recerca, així com dedicar-se a la resolució
dels problemes entre les diferents legislacions estatals.

3) Constituir l’Observatori UpM de la recerca i l’educació superior,
que contribuirà a la difusió de la recerca científica com a garant de
la qualitat, i també serà un instrument de lligam entre les persones
acabades de llicenciar i els agents creadors d’ocupació públics i
privats.

4) Constituir un portal en línia de les universitats de la UpM
que serà una font d’informació i difusió dels programes i convocatòries
susceptibles de ser utilitzades per la comunitat universitària. Ha de
servir per compartir i intercanviar el coneixement entre professorat,
personal investigador i estudiants.

5) Instaurar la lògica de l’avaluació i de la qualitat a l’espai euromediterrani, de manera que s’afavoreixi la coordinació entre les diverses autoritats i agències estatals.

6) Demanar als estats membres de la UpM que realitzin les inversions necessàries
amb l’objectiu que les universitats puguin dur a terme la tasca social
que se’ls ha confiat: estimular la innovació, l’excel·lència i la
complicitat amb la societat del seu entorn. En aquest sentit es fa
necessari un compromís clar de la UpM i del FEMIP (Facility for Euro-Mediterranean Investment and Partnership)
per finançar les reformes estructurals necessàries amb l’objectiu de
permetre la modernització de la zona,  afavorir-ne la competitivitat 
i’assolir un ensenyament de qualitat.

7) Constituir la cultura del control a posteriori i augmentar
l’autonomia universitària com a eix vertebrador de les noves dinàmiques
de la política universitària i de recerca dels estats membres de la UpM.
Per avançar cap a un model de comparació entre totes les institucions
universitàries, és indispensable retre comptes a posteriori.

 Els responsables dels centres d’ensenyament superior dels 43 països de la UpM
Aquest heptàleg es farà arribar
als i les representants ministerials Euromed d’Educació Superior,
Recerca i Innovació que es reuniran el proper octubre a Eslovènia.
Cal veure amb esperança l’aprovació d’aquest heptàleg i la creació de
l’EEESR sota l’impuls de la UpM, ja que des de la conferència de
ministres  Euromed del 2007 (que va donar lloc a l’esmentada Declaració
del Caire), els avenços cap a la creació d’aquest espai han estat molt
febles, tan evident com que la qualitat en la recerca i en la docència
és la millor garantia per a desenvolupament econòmic i social de la
zona.

 El futur de la UpM

La Mediterrània, zona de marcades asimetries econòmiques, geopolítiques i
socioculturals, ha estat una regió fecunda en iniciatives destinades a
bastir marcs de cooperació i punts d’encontre, i la UpM es configura com
una nova dimensió institucional adaptada a les seves necessitats. Amb
empentes i rodolons, i no indiferent a la situació geopolíca que marquen
els esdeveniments de l’Orient Mitjà, aquest organisme avança en el seu
disseny i consolidació. Sobre el present i el futur de la UpM us
recomano la lectura del darrer número (356, estiu 2010) de la publicació L’Europe en formation, editada pel Centre International de Formation Européenne, on la visió és, val a dir, d’un moderat optimisme. I també, certament, per tenir una visió  sobre el grau d’implicació del món universitari en la consolidació de la UpM,  és molt recomanable la lectura de l’entrevista a Michèle Gendreau-Massaloux, exrectora de l’Agència Universitària de la Francofonia, publicada a leJMed.fr, un excel·lent lloc web sobre qüestions euromediterrànies. 


Com dèiem al principi, el cor de la UpM són els seus sis projectes,
ambiciosos i amb una vocació d’obtenir resultats tangibles, amb
l’objectiu final de transformar radicalment el paisatge de la
Mediterrània. En el cas dels àmbits que ens ocupa (universitats i
recerca), de moment ja ha estat inaugurada la subseu de la Universitat Euromediterrània a Eslovènia (Piran, 9 de juny de 2008), mentre el Marroc s’ha compromès a acollir la subseu de la riba sud a la ciutat de Fes
La doble capitalitat de la Universitat Euromediterrània pretén
contribuir a donar ple sentit al concepte de diàleg entre cultures,
gràcies a la inversió en noves capacitats humanes i intercanvis
culturals.

A hores d’ara ja existeixen diversos programes de cooperació en en ensenyament superior: Tempus IV
(adreçat a modernitzar l’ensenyament superior de les regions
frontereres amb la UE, incloent l’àrea Mediterrània, i amb un abast
2007-2013) i Erasmus Mundus
(un programa complementari que promou els intercanvis d’estudiants i
professorat entre estats de la UE i altres estats, amb abast 2009-2013),
en el marc del que es coneix com a Finestra de Cooperació Exterior. Una bona mostra del grau de cooperació en matèria de recerca que hi ha entre les dues ribes és el portal JOIN-MED,
dissenyat des de la Direcció General de la Societat de la Informació de
la Comissió Europea i adreçat a aconseguir partenariats de les dues
ribes de la Mediterrània per fer recerca en l’àmbit de les TIC sota el
paraigua del 7è Programa Marc.

Si bé a Barcelona es van tractar a bastament les qüestions de la
promoció de la mobilitat acadèmica i la millora dels mecanismes de
control de qualitat, encara resta camp per córrer pel que fa al
reconeixement de titulacions i períodes d’estudi amb vista a la creació
de titulacions comunes entre les institucions dels països europeus i mediterranis (hi ha un grup de treball en els camps de la medicina i el dret).

La propera cimera Euromediterrània que s’havia de celebrar el 5 de juny tindrà lloc finalment a Barcelona els dies 20 i 21 de novembre. Hi podria assistir el president nord-americà Barack Obama
si tenen èxit els esforços que està desplegant la maquinària
diplomàtica espanyola. Esperem que serveixi per rellançar la UpM i tots
els projectes que impulsa, entre els quals el que afecta la construcció
d’un espai euromediterrani en l’àmbit de les universitats i la recerca
que és, ara per ara i sota el meu punt de vista, prioritari.



Publicat dins de Recerca | Comentaris tancats a Catalunya impulsa l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca

La meva filla? Abans científica que estrella de pop!

Una enquesta recent de l’acadèmia britànica de la ciència, The Royal Society, mostra com, de manera lenta però progressiva, s’està avançant cap al reconeixement i la visibilitat de les dones de ciència. En qualsevol cas, els resultats del sondeig també mostren com encara  hi ha molta feina per fer!

Els resultats que més m’han cridat l’atenció són els següents:

-Dos de cada tres persones enquestades (i gairebé nou de cada deu  persones enquestades del tram d’edat entre 18 i 24 anys) van ser incapaces de nomenar una sola dona de ciències famosa, com ara Marie Curie. En canvi, gairebé la meitat (47%) d’enquestats d’entre 18 i 24 anys van ser capaços d’esmentar el nom d’un científic, com per exemple Albert Einstein.

-D’una selecció de sis possibles models per a una filla, el 47% dels enquestats va triar la figura del "metgessa salvadora de vides",  mentre que "científica guanyadora de premi Nobel" va ocupar el segon lloc (20%), medallista d’or olímpic va ocupar la tercera plaça (14%) i autora de best-sellers la quarta (9%). Només un 5% dels enquestats van triar  "cuinera famosa" o "estrella de pop" com a models de conducta adequats per a les nenes.

-Davant de la pregunta Quina carrera us agradaria que la vostra filla (real o imaginària) estudiés?, la resposta científica va ser la primera opció per al 18% de les persones enquestades, per darrere del 27% d’advocada o el 26% de docent, i per davant del 17% d’infermera o el 4% de xef de prestigi.

-La conveniència que una filla fes una carrera de ciències variava substancialment segons l’estrat social. El 26% de les persones enquestades de classe alta o mitja-alta  va respondre ‘científica’ com a primera opció en comparació amb el 15% de les persones enquestades de classe baixa o mitja-baixa,  el 23% de les quals en canvi responien com a primera opció "infermera" (resposta que només contestava l’11% de persones de classe alta o mitja-alta).

Els homes es van mostrar una mica més receptius a la idea que la seva filla esdevingués una dona de ciència -el 21% dels homes entrevistats va contestar "científica" en ser consultats   sobre una carrera per a la seva filla, enfront del 16% de les dones. I una dada preocupant és  que els enquestats més joves (18-24 anys) van ser els menys interessats en la idea que les  seves filles esdevinguessin científiques -només l’11% va donar aquesta resposta com a primera opció.

 

BellHodgkin
Jocelyn Bell Burnell i Dorothy Hodgkin, grans desconegudes

 

-El coneixement del paper que han desenvolupat les dones en els grans avenços científics també oferia uns resultats ben pobres. Només el 6% de les persones enquestades per la Royal Society sabia que una dona de ciències (Jocelyn Bell Burnell) va tenir un paper important en el descobriment dels púlsars, i només el 18% eren conscients que una altra dona –Dorothy Hodgkin– va descobrir l’estructura de la insulina.

És evident que la percepció del públic cap a les dones de ciència està canviant, que la situació  de les dones de ciència ha variat respecte de fa mig segle i que el nombre de dones que poden desenvolupar una carrera de ciències en plenitud  és cada cop més gran, però gràcies a l’enquesta podem constatar com encara hi ha un gran desconeixement sobre la contribució de les dones de ciència en el passat. Per això, actuacions encaminades a visibilitzar el paper de les científiques en el passat i en el present, bé des de l’Administració (en vam parlar en aquesta anotació), bé des d’entitats com ara  l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), són molt necessàries.

En aquesta línia, l’ACCC ha organitzat l’exposició "16 científiques catalanes", oberta al públic  des del 2 fins al 21 de setembre a la Biblioteca Sagrada Família, amb la col·laboració del Departament d’Innovació, Universitat i Empresa (DIUE) de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT). L’objectiu de la mostra persegueix posar de manifest el paper fonamental de les dones en l’avanç de la ciència de la nostra societat.

El proper 8 de setembre comptarà amb la presència de la doctora Carme Jordi, professora d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona, Institut de Ciència del Cosmos (ICC-IEEC), que a les 19:00 impartirà una conferència titulada: "Un viatge al centre de la Via Làctia", oberta al públic.

Precisament  durant la inauguració de l’exposició, el passat 1 de setembre, la investigadora catalana Mara Dierssen, del Centre de Regulació Genòmica, va tractar qüestions de gènere al llarg de la conferència: "Cervell femení-cervell masculí: existeixen raons biològiques per la discriminació?". La Dra. Dierssen va presentar diversos exemples que demostren que dones i homes no som iguals, i va fer èmfasi que aquest fet no s’ha de traduir en discriminacions.

Dierssen va afirmar que, segons els últims estudis publicats, hi ha diferències des del punt de vista cognitiu i emocional, és a dir, de caràcter psicològic. Gràcies a les tècniques de neuroimatge, s’ha descobert que les àrees que s’activen en el cervell de cada sexe són molt diferents i això explica, per exemple, "major vulnerabilitat de les dones cap a la depressió" o "major tendència cap a la violència en els homes ". El fet que les dones tinguin més capacitat per percebre els components emotius està demostrat, així com que les influències hormonals condicionen la conducta sexual i social entre ambdós sexes.

El dolor també suposa un punt diferenciador (tothom és conscient que les dones resisteixen molt millor el dolor). I és que les àrees cerebrals que s’activen davant del dolor són diferents entre homes i dones i, per això, "les dones suportem millor el dolor crònic sostingut però pitjor els dolors intensos", va assegurar la doctora. Aquestes diferències també es fan paleses en determinades malalties com ara l’esquizofrènia. "Les dones pateixen símptomes més lleus que els homes", va declarar Dierssen.

Tot i que actualment les diferències socials i culturals que existeixen entre els dos sexes no són tan fortes com fa dècades, la investigadora del CRG va posar de manifest que encara queda molt camí per recórrer per arribar a la igualtat. La representació de les dones en llocs executius és minoritària i, al contrari, són les que fan augmentar, de forma majoritària, les llistes de l’atur. En definitiva, encara que quedi demostrat que tots dos són sexes són diferents,
"les diferències cerebrals entre homes i dones no haurien de desembocar
en desigualtats", asseveració amb la qual està tothom plenament d’acord.

Publicat dins de Dones i ciència, Recerca | Comentaris tancats a La meva filla? Abans científica que estrella de pop!

Centres de recerca de Catalunya: sumant, multipliquem

M’acaba d’arribar una interessant notícia sobre
el naixement de la Barcelona Super-resolution Light Nanoscopy Alliance
(SLN@BCN).  L’SLN@BCN és una iniciativa de l’Institut de Ciències Fotòniques
(ICFO)
i el Centre de Regulació Genòmica (CRG) que,
d’acord amb la nota de premsa provinent del CRG, busca fomentar la recerca i
l’ús de tecnologies en el camp de la nanoscòpia i microscòpia avançada d’alta
resolució aplicades a la biomedicina.

ICFO           CRG     

Ahir mateix estava revisant un article sobre aplicacions de la fotònica a la
salut que permetran detectar precoçment alguns tipus de càncer de manera
relativament senzilla. És realment fascinant observar com la col·laboració de
professionals de camps tan diversos com la física òptica i l’oncologia permeten
assolir fites tan importants i impredictibles només uns anys enrere.
 

Per tot plegat, cal celebrar que dos dels centres de recerca del
programa CERCA
uneixin forces en aquesta iniciativa conjunta, que també ha de permetre a
Catalunya participar en el projecte europeu Euro Bioimaging.

En el futur, s’espera que altres centres i entitats  puguin adherir-se
a aquesta iniciativa i així esdevingui un pol  multidisciplinari que
combini de forma única diverses disciplines  científiques com ara la
biologia, la medicina, la fotònica, l’enginyeria, la informàtica, la bioquímica
i la nanotecnologia, entre d’altres. El treball conjunt de totes aquestes
disciplines va
orientat a millorar, conèixer i aprofitar les tècniques i aplicacions de la
microscòpia d’alta resolució.

Segons aquesta nota de premsa del CRG, els eixos i objectius principals de
SLN@BCN són:

  • Oferir servei i accés a
    instal·lacions punteres
    que ja existeixen  a l’ICFO i al CRG.
    D’aquesta manera seran més les persones usuàries que  podran
    aprofitar la tecnologia d’última generació que es troba en aquests centres
    per així emprendre noves aplicacions biomèdiques.
  • Formar noves persones
    usuàries
    i posar a l’abast del personal investigador les  tècniques i
    equips de microscòpia òptica d’alta resolució, ja sigui a nivell específic
    per a projectes o necessitats concretes, o a nivell general en forma de
    màsters oficials europeus i locals.
  • Investigar en biofotònica i
    nanofotònica
    per al desenvolupament  de noves tècniques que permetin
    anar més enllà en relació als  límits de resolució espacial i
    temporal. Continuar les línies de  recerca que ja lidera l’ICFO amb
    un enfocament aplicat a les  necessitats del projecte SLN@BCN.
  • Difondre la tecnologia desenvolupada entre les institucions 
    catalanes i estatals.
    SLN@BCN vol fomentar l’ús d’aquestes  tècniques de
    microscòpia entre els centres de recerca, hospitals i  universitats. La
    gran varietat de tècniques que ofereix la  microscòpia d’elevat rendiment
    i la capacitat d’adaptació  d’aquestes a qualsevol problema biològic 
    fan d’aquesta  tecnologia quelcom molt útil per a diversos grups de
    recerca i  laboratoris
    .
  • Fomentar l’esperit
    emprenedor i la innovació
    mitjançant la protecció  i l’aprofitament
    de les tècniques i tecnologies que es desenvolupin en el marc d’SLN@BCN,
    que vetllarà activament per a  l’aprofitament d’aquest potencial per
    part d’iniciatives  empresarials catalanes i estatals.

Sumant, multipliquem

Considero que el fet que dos centres com l’ICFO i el CRG, amb un nivell
d’excel·lència reconegut internacionalment, formin aquesta aliança per
col·laborar conjuntament beneficia la recerca i el sistema català de ciència i
innovació
, amb l’aprofitament de recursos, personal expert i coneixement. La
col·laboració entre aquests dos centres, i altres centres que s’hi adhereixin
en el futur, afavoreix i accelera significativament  el desenvolupament de
tecnologia així com n’amplia el ventall  d’aplicacions.

Tal com recull la nota de premsa:

  • L’ICFO aporta accés
    i experiència en les tècniques d’imatge  òptica més avançades en les
    diferents modalitats, així com també  a seva experiència en el
    desenvolupament de noves tècniques basades en nanoscòpia.El centre és un
    dels líders mundials en tècniques  d’imatge multimodal i de
    nanoscòpia, així com en la seva  combinació amb tècniques de
    nanocirurgia. La imatge biomèdica amb super-resolució que promou la
    iniciativa  donarà grans innovacions tecnològiques i d’impacte
    econòmic
      explica Lluís Torner,
    director de l’Institut de Ciències  Fotòniques: SLN@BCN està
    oberta a tota la comunitat i serà la  base per a crear un node
    d’imatge avançada del projecte europeu Euro Bioimaging.
  • El CRG acosta
    aquesta tecnologia directament a l’aplicació  biomèdica i als
    requeriments especials del personal investigador. El centre 
    actualment compta amb la Unitat de Microscòpia Òptica Avançada que 
    disposa d’uns dels millors equips de microscòpia confocal d’Europa  i
    constantment mira d’adaptar les oportunitats que ofereixen aquests 
    equips i les necessitats dels investigadors. Fa uns anys no hauríem
    imaginat que avui, a Catalunya, gaudiríem  d’iniciatives com SLN@BCN.
    Nous i potents centres de recerca com  l’ICFO i el CRG juntament amb
    equipaments com el sincrotró ALBA, el  Centre de Supercomputació o la
    plataforma de seqüenciació al Centre  Nacional d’Anàlisi Genòmica
    (CNAG) són imprescindibles per al  desenvolupament econòmic del país
    i fan que Catalunya ja tingui el  seu lloc a l’Europa del coneixement
    ,
    afirma Miguel
    Beato
    , director del CRG.

Publicat dins de Recerca | Comentaris tancats a Centres de recerca de Catalunya: sumant, multipliquem

10è aniversari del “Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna”

El passat mes de juny es va commemorar el 10è aniversari de la publicació del darrer article del Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna, un projecte que Jordi Graells i Ayo Vellosillo van iniciar el mes de novembre de 1997, i al qual ens vam incorporar la Marta Rovira i jo mateix a partir del tercer article.


El meu descobriment del Petit manual va ser casual. En aquella època jo treballava en el Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya, i vaig anar al Departament d’Ensenyament amb la intenció de lliurar una instància. Com sigui que en el registre hi havia exemplars de Funció Publicació, en vaig agafar un, i de seguida em va captivar la lectura del primer article del Petit manual, al final del qual Jordi Graells i Ayo Vellosillo feien la següent crida:

Es tracta d’iniciar una línia de col·laboració i participació entre les persones que estiguem interessades a exposar de la manera més didàctica possible –probablement com ens hauria agradat que ens ho haguessin explicat– els conceptes i instruments que, des de la nostra perspectiva de personal de l’Administració, més ens fan ballar el cap. Per això, ens comprometem a publicar els articles que tenim preparats sobre la informàtica i les tècniques de gestió pública. Tots vosaltres teniu l’oportunitat de contactar amb nosaltres per comentar qualsevol cosa sobre els articles o bé –seria interessantíssim–, per continuar aportant contingut al Petit manual, publicar vosaltres mateixos articles posteriors que el vagin completant.


Em vaig sentir immediatament atret per aquell projecte, que amb un to mig desenfadat mig seriós (us ben recomano la lectura del primer número de la sèrie, tot i les seves referències a un món definitivament ja 1.0), pretenia difondre tot un seguit de conceptes amb l’objectiu de posar llum en temes àrids i de vegades poc clars de l’Administració i, per tant, millorar la nostra feina com a personal al seu servei. I val a dir que afortunadament l’Ayo i en Jordi de seguida van acceptar-me de bon grat, cosa que em va permetre col·laborar modestament en la redacció del manual al costat d’unes persones que per a mi són autèntics referents tant des del punt de vista professional com humà.

Aquest estiu m’he rellegit el Petit manual amb una certa nostàlgia, perquè durant el projecte certament ens ho vam passar pipa, amb les nostres trobades de treball al Cafè de la Ràdio del carrer Casp… Però també he pogut constatar com un elevat percentatge dels seus continguts són ben vigents a hores d’ara.  Si exceptuem els articles número 2 i 3, dedicats a la informàtica i Internet, i ancorats en el que podem considerar l’època infolítica (us trencareu de riure quan reviseu la taula Requisits mínims que ha de tenir un ordinador personal al 1998, en el capítol 2), hi ha un bon grapat d’articles la lectura dels quals continua sent ben recomanable:


  • Gestió i lideratge a l’Administració (capítol 4): s’hi reflexiona sobre la figura de caps, gestors i líders dintre de la nostra organització, i conté glossari encara ben actual sobre aquesta temàtica.

  • Habilitats directives (capítols 5, 6 i 7):s’hi examinen diverses tècniques de negociació, de direcció de reunions, de motivació del personal, d’organització del treball i de comunicació i que podem considerar encara vigents, amb glossaris complementaris.

  • Assertivitat, creativitat i intel·ligència emocional (capítol 8): descriu la importància de l’aportació de les persones, com a principal recurs de l’organització.

Els articles 9, 10 i 11 expliquen tres àmbits de prestació de serveis específics de l’Administració de la Generalitat de Catalunya (sanitat, ensenyament i justícia). Finalment, el darrer article recull, com a síntesi de tot el que s’ha tractat en el Petit manual, un decàleg que resumeix el que s’ha exposat al llarg dels dotze capítols, i del qual he extret la informació més rellevant:

1. Les tecnologies de la informació i la comunicació i les relacionades amb el món de l’ordinador (ofimàtica) ens alleugereixen les feines quotidianes, ens apropen a les persones usuàries i ens obliguen a estar a l’alçada de les seves demandes. Aquells/es que voluntàriament no s’hi vulguin capbussar (no és una qüestió de divisió de feines, ni tampoc d’adscripció a un càrrec o a un lloc més de base) corren el risc de marginar-se professionalment i socialment.

2. Les administracions han de treballar en equips encapçalats per autèntics líders que els condueixin reeixidament i que sàpiguen avançar-se a les necessitats de les persones usuàries.
 
3. Per afrontar aquestes circumstàncies més estructurades i més anticipables, cal que el personal i els/les líders es formin en tècniques de gestió i direcció i que siguin valents/es per aplicar-les al seu lloc de treball a l’Administració.

4. Per encarar situacions reals imprevisibles, convé, així mateix, capacitar personal de base i comandaments per desenvolupar habilitats directives. Tot i que tradicionalment el foment d’habilitats directives ha estat  menystingut perquè es pensava que s’aprenien per si soles, és transcendental capacitar el personal en aquestes aptituds: negociació, direcció de reunions, motivació del personal, organització del treball, formació i comunicació.

5. La formació, entesa com a habilitat directiva, és l’estratègia més segura per avançar en la transformació de l’Administració perquè dota de coneixements el personal i propicia l’imprescindible canvi d’actituds.

6. La comunicació ha assolit una importància cabdal malgrat que sovint només està considerada com un esglaó en el procés de prestació d’un servei. La comunicació ens ha de permetre arribar a la persona usuària correcta en el moment oportú i amb el missatge just. L’element central de la comunicació és la llengua; en el nostre cas, la catalana, que, com a llengua pròpia de les administracions catalanes, ésla que hem d’usar per expressar-nos. Per això, contràriament als qui es pensen que treballant de key account manager en un staff amb un inalàmbric i demanant anticipos són els més moderns de la institució, els que fan de gestors comptables en un equip directiu amb un telèfon sense fils i demanant bestretes tindran forçosament més avantatges professionals perquè, entre altres coses, demostren que saben explicar, d’una manera més planera i propera, a què caram es dediquen.

7. A més de treballar totes aquestes habilitats interpersonals, no podem deixar de banda les intrapersonals, les que fan referència a la persona, ja que és el capital més important per a les organitzacions i, per tant, també per a l’Administració. Això obliga inexorablement un canvi d’actitud dels directius i del personal.

8. D’una banda s’han de potenciar els factors hard (habilitats interpersonals): aprendre a organitzar-se la feina, procurar la motivació del personal, ensenyar a relacionar-se de la manera més constructiva amb els altres, etc.

9. De l’altra, s’han de promoure (en els plans de formació, des de les persones mateixes…) tot un conjunt de qualitats soft interiors (habilitats intrapersonals), com ara l’autocontrol, l’autocrítica, l’honestedat, la creativitat, l’actitud de millora i aprenentatge continus, la capacitat de conceptualitzar i sintetitzar…

10. Per acabar, en l’intent de forjar una cultura corporativa que enforteixi el sentiment de pertinença a l’Administració i un tarannà positiu per afrontar l’activitat laboral de cada dia, ens anirà bé conèixer més  fons la institució, com s’organitza, com pensa, quins projectes té…

Em sento ben orgullós d’haver participat en un projecte tan engrescador (per les persones de l’equip, per les matèries tractades), sorgit amb la idea de posar un granet de sorra per millorar la nostra Administració i que, com veieu, convenientment contextualitzat (fou escrit a mitjan any 2000!), és ben vigent en molts punts del seu decàleg.

Els 4 petitmanualistes

Els quatre Petitmanualistes

 

Publicat dins de Web social | Comentaris tancats a 10è aniversari del “Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna”

10è aniversari del “Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna”

El passat mes de juny es va commemorar el 10è aniversari de la publicació del darrer article del Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna, un projecte que Jordi Graells i Ayo Vellosillo van iniciar el mes de novembre de 1997, i al qual ens vam incorporar la Marta Rovira i jo mateix a partir del tercer article.


El meu descobriment del Petit manual va ser casual. En aquella època jo treballava en el Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya, i vaig anar al Departament d’Ensenyament amb la intenció de lliurar una instància. Com sigui que en el registre hi havia exemplars de Funció Publicació (la revista que publica la Secretaria de Funció Pública i Modernització de l’Administració), en vaig agafar un, i de seguida em va captivar la lectura del primer article del Petit manual, al final del qual Jordi Graells i Ayo Vellosillo feien la següent crida:

Es tracta d’iniciar una línia de col·laboració i participació entre les persones que estiguem interessades a exposar de la manera més didàctica possible –probablement com ens hauria agradat que ens ho haguessin explicat– els conceptes i instruments que, des de la nostra perspectiva de personal de l’Administració, més ens fan ballar el cap. Per això, ens comprometem a publicar els articles que tenim preparats sobre la informàtica i les tècniques de gestió pública. Tots vosaltres teniu l’oportunitat de contactar amb nosaltres per comentar qualsevol cosa sobre els articles o bé –seria interessantíssim–, per continuar aportant contingut al Petit manual, publicar vosaltres mateixos articles posteriors que el vagin completant.


Em vaig sentir immediatament atret per aquell projecte, que amb un to mig desenfadat mig seriós (us ben recomano la lectura del primer número de la sèrie, tot i les seves referències a un món definitivament ja 1.0), pretenia difondre tot un seguit de conceptes amb l’objectiu de posar llum en temes àrids i de vegades poc clars de l’Administració i, per tant, millorar la nostra feina com a personal al seu servei. I val a dir que afortunadament l’Ayo i en Jordi de seguida van acceptar-me de bon grat, cosa que em va permetre col·laborar modestament en la redacció del manual al costat d’unes persones que per a mi són autèntics referents tant des del punt de vista professional com humà.

Aquest estiu m’he rellegit el Petit manual amb una certa nostàlgia, perquè durant el projecte certament ens ho vam passar pipa, amb les nostres trobades de treball al Cafè de la Ràdio del carrer Casp… Però també he pogut constatar com un elevat percentatge dels seus continguts són ben vigents a hores d’ara.  Si exceptuem els articles número 2 i 3, dedicats a la informàtica i Internet, i ancorats en el que podem considerar l’època infolítica (us trencareu de riure quan reviseu la taula Requisits mínims que ha de tenir un ordinador personal al 1998, en el capítol 2), hi ha un bon grapat d’articles la lectura dels quals continua sent ben recomanable:


  • Gestió i lideratge a l’Administració (capítol 4): s’hi reflexiona sobre la figura de caps, gestors i líders dintre de la nostra organització, i conté glossari encara ben actual sobre aquesta temàtica.

  • Habilitats directives (capítols 5, 6 i 7):s’hi examinen diverses tècniques de negociació, de direcció de reunions, de motivació del personal, d’organització del treball i de comunicació i que podem considerar encara vigents, amb glossaris complementaris.

  • Assertivitat, creativitat i intel·ligència emocional (capítol 8): descriu la importància de l’aportació de les persones, com a principal recurs de l’organització.

Els articles 9, 10 i 11 expliquen tres àmbits de prestació de serveis específics de l’Administració de la Generalitat de Catalunya (sanitat, ensenyament i justícia). Finalment, el darrer article recull, com a síntesi de tot el que s’ha tractat en el Petit manual, un decàleg que resumeix el que s’ha exposat al llarg dels dotze capítols, i del qual he extret la informació més rellevant:

1. Les tecnologies de la informació i la comunicació i les relacionades amb el món de l’ordinador (ofimàtica) ens alleugereixen les feines quotidianes, ens apropen a les persones usuàries i ens obliguen a estar a l’alçada de les seves demandes. Aquells/es que voluntàriament no s’hi vulguin capbussar (no és una qüestió de divisió de feines, ni tampoc d’adscripció a un càrrec o a un lloc més de base) corren el risc de marginar-se professionalment i socialment.

2. Les administracions han de treballar en equips encapçalats per autèntics líders que els condueixin reeixidament i que sàpiguen avançar-se a les necessitats de les persones usuàries.
 
3. Per afrontar aquestes circumstàncies més estructurades i més anticipables, cal que el personal i els/les líders es formin en tècniques de gestió i direcció i que siguin valents/es per aplicar-les al seu lloc de treball a l’Administració.

4. Per encarar situacions reals imprevisibles, convé, així mateix, capacitar personal de base i comandaments per desenvolupar habilitats directives. Tot i que tradicionalment el foment d’habilitats directives ha estat  menystingut perquè es pensava que s’aprenien per si soles, és transcendental capacitar el personal en aquestes aptituds: negociació, direcció de reunions, motivació del personal, organització del treball, formació i comunicació.

5. La formació, entesa com a habilitat directiva, és l’estratègia més segura per avançar en la transformació de l’Administració perquè dota de coneixements el personal i propicia l’imprescindible canvi d’actituds.

6. La comunicació ha assolit una importància cabdal malgrat que sovint només està considerada com un esglaó en el procés de prestació d’un servei. La comunicació ens ha de permetre arribar a la persona usuària correcta en el moment oportú i amb el missatge just. L’element central de la comunicació és la llengua; en el nostre cas, la catalana, que, com a llengua pròpia de les administracions catalanes, ésla que hem d’usar per expressar-nos. Per això, contràriament als qui es pensen que treballant de key account manager en un staff amb un inalàmbric i demanant anticipos són els més moderns de la institució, els que fan de gestors comptables en un equip directiu amb un telèfon sense fils i demanant bestretes tindran forçosament més avantatges professionals perquè, entre altres coses, demostren que saben explicar, d’una manera més planera i propera, a què caram es dediquen.

7. A més de treballar totes aquestes habilitats interpersonals, no podem deixar de banda les intrapersonals, les que fan referència a la persona, ja que és el capital més important per a les organitzacions i, per tant, també per a l’Administració. Això obliga inexorablement un canvi d’actitud dels directius i del personal.

8. D’una banda s’han de potenciar els factors hard (habilitats interpersonals): aprendre a organitzar-se la feina, procurar la motivació del personal, ensenyar a relacionar-se de la manera més constructiva amb els altres, etc.

9. De l’altra, s’han de promoure (en els plans de formació, des de les persones mateixes…) tot un conjunt de qualitats soft interiors (habilitats intrapersonals), com ara l’autocontrol, l’autocrítica, l’honestedat, la creativitat, l’actitud de millora i aprenentatge continus, la capacitat de conceptualitzar i sintetitzar…

10. Per acabar, en l’intent de forjar una cultura corporativa que enforteixi el sentiment de pertinença a l’Administració i un tarannà positiu per afrontar l’activitat laboral de cada dia, ens anirà bé conèixer més  fons la institució, com s’organitza, com pensa, quins projectes té…

Em sento ben orgullós d’haver participat en un projecte tan engrescador (per les persones de l’equip, per les matèries tractades), sorgit amb la idea de posar un granet de sorra per millorar la nostra Administració i que, com veieu, convenientment contextualitzat (fou escrit a mitjan any 2000!), és ben vigent en molts punts del seu decàleg.

Els 4 petitmanualistes

Els quatre Petitmanualistes en una imatge d’arxiu

 

Publicat dins de Web social | Comentaris tancats a 10è aniversari del “Petit manual per a sobreviure en una Administració moderna”

Nou format de la revista de comunicació i difusió científica Ictineus

La revista Ictineus, publicada per la Direcció General de Recerca (Comissionat per a Universitats i Recerca, DIUE), ha promogut la recerca entre el gran públic, des de desembre de 2004, amb un llenguatge planer i, alhora, sense perdre el rigor científic. Amb aquest nou número i un nou format es consolida una eina que pretén comunicar els avenços d’una  societat i una cultura implicades en la transformació científica i innovadora de Catalunya en tots els àmbits del coneixement.
 
Ictineus 18

L’article central de la publicació està dedicat a la biotecnologia, un sector capdavanter al nostre país, i als avenços en matèria d’agricultura, ramaderia i alimentació aconseguits des de Catalunya a partir de la constel·lació de centres de recerca que treballen en aquest camp i que depenen de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb el CSIC i les universitats catalanes (UB, UAB i UdL): Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG), Centre de Recerca en Salut Animal (CReSA), Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i  Centre de Biotecnologia Animal i Teràpia Gènica.

A més d’aquest article central, trobareu els següents continguts:

  • Un article de Genís Barnosell (UdG) sobre l’època clàssica del bandolerisme català (segles XVI i XVII),  amb els Rocaguinarda i els Serrallonga com a grans protagonistes. Indubtablement, una recerca sobre una part de la història més desconeguda del nostre país.
  • Un article de Jordi Cunillera (Servei Meteorològic de Catalunya) sobre la teledetecció en meteorologia, on ens explica la importància dels radars i els detectors de llamps, eines clau per a elaborar una millor previsió meteorològica.
  • Una entrevista a Xesco Aspar (coordinador de la preparació física del FC Barcelona) i Antonio Zorzano (UB), que  reflexionen al voltant dels límits entre el camp tecnològic i l’esport: quin és el límit de la resistència humana des d’un punt de vista molecular, físic i psíquic en la pràctica d’un esport?
Us recomano aquesta refrescant lectura científica estiuenca, a la qual podeu accedir en format multimèdia o PDF!
 

Publicat dins de Comunicació científica, Recerca | Comentaris tancats a Nou format de la revista de comunicació i difusió científica Ictineus

La Generalitat de Catalunya i el web social

La Generalitat de Catalunya ha elaborat la Guia d’usos i estil a les xarxes socials, amb la intenció de
disposar d’unes pautes comunes perquè els departaments, serveis i
marques de la Generalitat puguin ser presents a les xarxes socials de
manera coherent i homogènia. En aquesta anotació explicarem les seves característiques principals i farem un resum de l’acte de presentació pública de la guia i de les intervencions recollides en el vídeo que es va gravar en acabar la sessió.  
 
Generalitat de Catalunya i xarxes socials

 
La guia, que està començant a esdevenir un referent, és, segons el bloc gencatuna obra dinàmica i oberta, que va incorporant els criteris aportats
per l’experiència de les persones que conformen la xarxa gencat, a
partir d’un funcionament pioner en l’atenció tècnica i funcional
mitjançant un model de comunitat de pràctica.
 
També cal remarcar que la guia es publica amb una llicència Creative Commons de reconeixement
(CC BY 3.0), per la qual, només citant la font (Generalitat de
Catalunya. Departament de la Presidència. Direcció General d’Atenció
Ciutadana
), se n’autoritza la còpia, distribució, comunicació pública,
transformació i les finalitats comercials.
 
D’acord amb la guia, cada departament, servei o marca gestiona els perfils de les xarxes
socials mitjançant l’aplicació Hootsuite, que en garanteix la seguretat
i facilita la feina de les persones administradores. En canvi, els comptes
repositoris de fitxers oberts a Youtube, Flickr i Slideshare es
gestionen amb el connector (plugin) FireUploader, que permet publicar-los sense haver d’accedir a les aplicacions mateixes, també per facilitar la feina d’edició.

La guia també detalla les pautes d’estil i els criteris d’actuació
adequats per dur a terme una comunicació efectiva en cadascuna de les
xarxes socials (bloc, Twitter, Facebook, Linkedin, Youtube, Flickr,
Slideshare i Delicious), basats en els valors de servei públic,
transparència, qualitat, coresponsabilitat, participació i coneixement
obert.

A l’acte de presentació de la guia el passat 15 de juny van assistir 265 persones (podeu accedir  a la presentació de la guia, elaborada per Jordi Graells, clicant aquí),
i vaig tenir la sort de ser una d’elles. En acabar l’acte, algunes de
les persones assistents vam ser convidades a  donar la nostra opinió
sobre el nou producte, i les intervencions es van recollir en aquest
vídeo
(en català subtitulat en castellà):

Hi intervenen: Natàlia Touzon, Alan Cabañas, Georgina Pol, Dolors Reig, Conxa Rodà, Edgar Rovira, Cristina Aced, Miquel Rovira, Judith Gallimó, Francesca Cañas, David Alcubierre, Montserrat Garcia, Àngel Egea, Laia González, Francesc Soler, Ana Fernández, Ramon Saball, Marc Garriga, Albert Sierra, Jordi Domínguez, Alberto Ortiz, Iñaki Ortiz i el que això escriu.  

De  les intervencions destacaria els següents punts:
 
– Estem davant d’un procés obert, on la
ciutadania, el personal de l’Administració i els professionals de la
comunicació poden ajudar a millorar i perfeccionar la Guia.
 
– La tasca d’acompanyament dels departaments per part de la DGAC és bàsica, necessària i molt útil.
 
– Cal estar amatents a la reacció de la
ciutadania, ser molt flexibles i molt conscients de l’evolució futura
de l’ús d’aquestes eines. Tot plegat marcarà l’èxit o el fracàs
d’aquesta aposta de la Generalitat de Catalunya pel web social.
 
Cal perdre la por i encoratjar els departaments
a emprar aquestes eines, ja que permeten respondre i intercanviar
impressions directament amb la ciutadania, cosa que en la majoria de
casos pot arribar a ser molt gratificant.
 
– El Twitter hauria de ser considerat un servei social, un servei públic. 
 
Personalment considero que amb la publicació
d’aquesta guia, la Generalitat de Catalunya aposta de manera valenta
pel web social, és a dir, per  la transparència i la interacció amb la ciutadania a través
d’aquestes eines per tal de donar-li millor servei. Aquesta aposta
hauria de travessar tots els àmbits de l’administració. Concretament, l’àmbit de les
universitats, la recerca i la comunicació científica
, on l’ús
d’aquestes aplicacions és cada cop més emergent (en vaig parlar en aquest article), hauria de ser, sota el meu punt de vista, prioritari.  

Publicat dins de Web social | 1 comentari

Els aiguats d’Al-Riyad: ús de Twitter i del web social en situacions d’emergència

En aquest article demostrarem com la utilització del web social (especialment de Twitter) en cas d’una emergència (com ara uns aiguats) pot ajudar a ordenar el trànsit, demanar ajuda i, fins i tot, salvar vides.  A principis de maig la ciutat d’Al-Riyād, la capital d’Aràbia Saudita, va patir unes espectaculars inundacions, i la resposta que des de la xarxa va engegar el col·lectiu ciberactivista de la ciutat va contribuir a pal·liar-ne les conseqüències.


Vaig ser coneixedor d’aquesta situació perquè estic estudiant àrab i m’agrada seguir comptes de twitter en aquesta llengua relacionats amb ús de les TIC i el web social. Com sigui que entre aquests comptes hi ha diverses persones que viuen a Al-Riyād, a principis de maig em va sorprendre la gran activitat que aquests twittaires i els seus seguidors desenvolupaven sobre el que semblava una situació de greu emergència climatològica.


Aiguats Al-Riyad
 Imatge de Khaled Al-Khamis. Font: Arab News.


I és que a causa de la poca operativitat de les autoritats, centenars de twittaires es van organitzar per donar la màxima informació sobre les inundacions gràcies al  hashtag o canal #riyadhrain. L’objectiu del voluntariat cibernauta era doble:  ajudar les persones  que demanaven ajut des de la xarxa perquè havien quedat bloquejades (i, per tant, salvar vides) i ordenar el trànsit.  


L’eina Twubs informava sobre tots els tweets d’aquest canal (on es podien llegir els  missatges de les persones que havien quedat bloquejades o quins carrers eren intransitables) i la pàgina Riyadhrain.com (generada per un voluntari) feia de bloc, repositori de vídeos i imatges, i també permetia l’accés als tweets del canal #riyadhrain.  Una petita empresa va habilitar un espai en el seu web basat en Google Maps que permetia completar sobre un mapa de la ciutat totes les vies i zones anegades (cosa que servia per saber quins carrers eren transitables i quins no i, per tant, ordenar el trànsit).


 

Aiguats Al-Riyad 2
Font: Arabcrunch.com 

Mitjançant aquest formulari les persones que havien quedat bloquejades podien demanar ajut (calia omplir els camps que demanaven en quin estat es trobaven, la ubicació i el nom), i les persones voluntàries podien donar suport a aquestes persones accedint al següent full de càlcul que recollia les peticions d’ajut. Altres possibilitats d’oferiment com a persones voluntàries eren un grup a Facebook i aquest formulari.
 

La blocosfera saudita, així com el repositori de vídeos Youtube, bullien aquells dies, i van ser molt útils per difondre la notícia, sobretot a causa de la manca d’informació per part dels canals oficials. Per ampliar coneixements sobre la situació viscuda a la capital saudita durant els aiguats d’Al-Riyad, recomano la lectura d’aquesta anotació i aquesta altra (en anglès) del bloc Stranger in this Dunya, d’una blocaire britànica que viu a Al-Riyād, i d’aquesta anotació i sobretot d’aquesta altra (una guia en anglès per a cibervoluntaris en cas d’emergències que resumeix molt bé la irrupció del web social en la crisi) del blocaire Gaith Saqer, editor d’ArabCrunch. El periodista Ahmed al-Omran, des del bloc Saudi jeans, també hi va escriure un article de lectura molt recomanable. En aquests tres blocs hi podreu veure imatges, vídeos i un resum de les principals eines emprades.

 

 



 

L’important rotatiu Asharq Al-Awsat es va fer ressò del destacable paper desenvolupat pel web social durant l’emergència (podeu accedir a la traducció automatitzada de Google en català de l’article, un xic matussera però si més no dóna una idea del ressò del web social en aquest cas).
 

El debat que m’agradaria obrir és si en el cas de Catalunya la situació seria semblant si es produïssin uns aiguats tan intensos.  A causa de la presència de la nostra Administració en el web social (per exemple mitjançant un compte de Twitter d’emergències) o de la recent estrena de la pàgina L’aigua en temps real de l’Agència Catalana de l’Aigua i el Servei Meteorològic de Catalunya destinada a donar informaxió sobre l’estat de l’aigua a Catalunya, el més probable és que fos la Generalitat qui liderés  la resposta des del web social. En el cas d’Al-Riyad, l’absència total d’una resposta institucional des de la xarxa social va ser la que va provocar que fos la ciutadania qui s’hagués d’autoorganitzar per fer front a l’emergència.

  

Comentaris tancats a Els aiguats d’Al-Riyad: ús de Twitter i del web social en situacions d’emergència